Durant els segles XVII i XVIII la punta al coixí, poc a poc, va esdevenint una font d’ingressos cada cop més important per a moltes famílies arbocenques. De fet, ja a finals del segle XVIII es pot afirmar que la punta al coixí s’havia consolidat com a una indústria artesana i una font d’ingressos molt important per a molts nuclis familiars.

A inicis del segle XIX tenen lloc al país importants esdeveniments històrics que afecten la vida quotidiana a l’Arboç. L’any 1808, succeeix a l’Arboç l’episodi bèl·lic denominat “La crema de l’Arboç”, on segons el cronista de l’època, l’Anton Sans, tot i l’heroica resistència demostrada pels arbocencs, el poble és saquejat per les tropes napoleòniques del General Chabran, que causen més de 60 baixes i cremen unes 40 cases.

Aquest episodi bèl·lic s’emmarca en la Guerra del Francés, que va durar 6 anys (1808-1814). En aquest període, l’Arboç pateix saquejos per part de les tropes franceses, i impostos abusius per part de les tropes patriòtiques. A aquest fet s’hi ha d’unir que la guerra dificultava el comerç i les comunicacions, per tant, l’activitat econòmica, i que hi havia un gran nombre de soldats d’ambdós bàndols que s’havien d’alimentar i satisfer-ne les necessitats. Tots aquests condicionants feien realment molt difícil la vida a tothom. Com a exemple cal citar la sequera de l’any 1811-1812 que va causar molta fam i a sobre dels saquejos i els impostos es van haver d’alimentar els exercits d’ambdós bàndols.

Però, la indústria de la punta al coixí, tot i els temps difícils, va seguir amb una vitalitat i força inusitada. L’important paper de la dona en la indústria de randa va facilitar que aquesta activitat econòmica no fos qualificada com d’interès militar i que, tot i les dificultats que afectaven a tothom en la seva vida quotidiana, l’activitat econòmica relacionada amb la punta al coixí fins i tot s’incrementés i cada cop fos contemplada com una font d’ingressos més important per a moltes famílies. De fet, en moltes famílies on l’home havia mort o l’havien reclutat, la punta al coixí es converteix en una activitat principal.

Tots aquests fets condueixen a un increment de l’activitat i a una professionalització cada cop més acusada del sector en el primer quart del segle XIX. Així, la indústria de la punta al coixí a l’Arboç, que ja es troba plenament consolidada a finals del segle XVIII, es professionalitza i s’internacionalitza durant el primer quart del segle XIX. Tant es així que l’any 1827 una delegació d’arbocencs van anar a l’exposició de Paris a mostrar les seves puntes amb una clara intenció d’obrir mercats.

Va ser així, superant les circumstàncies, amb molt esforç i fent les coses molt ben fetes des del punt de vista estratègic, econòmic i artesà que la indústria de la randa arbocenca esdevé un referent a nivell nacional. Durant tot el segle XIX i fins al primer terç del segle XX l’Arboç es converteix en un centre de distribució de puntes i els randers de l’Arboç venen el seu gènere arreu.

L’any 1920 es considera un dels punts àlgids de la indústria de la randa a l’Arboç, ja que s’organitza al poble la “I Exposició Local de Puntes al Coixí”. On els randers més importants del moment (p.e. Casa Rosa Cinta, Vives, etc) hi van exposar els seus productes com un aparador que va atraure a nombrosos empresaris del sector.

Les puntes de l’Arboç eren conegudes per tres qualitats bàsiques, la seva finor, la seva delicadesa i la originalitat dels seus motius ornamentals. A l’Arboç es feien les peces més difícils i complicades que només les mans més expertes podien teixir. La fama que van agafar les puntes de l’Arboç va fer que avui es pugui afirmar que no hi ha cap casa reial europea ni cap governant del segle XX que no tingui una punta al coixí feta a l’Arboç. Moltes puntes fetes a l’Arboç decoren encara molts palaus i estan incorporades als tresors nacionals de molts països.

La indústria de la randa, contràriament al que es pugui pensar d’entrada, era un sector econòmic que donava feina a molts tipus de professionals i no només a les puntaires. Darrere el procés de producció de qualsevol peça de punta al coixí s’hi amaga el treball de fins a cinc tipus de professionals especialitzats:

1. Dissenyador: es la persona que realitza els dissenys tenint en compte les tendències i modes de l’època.
2. Patronaire: es la persona que transforma el disseny en un patró i decideix quin tipus de trena ha d’anar a cada àrea.
3. Picador: es la persona que pica el patró, es a dir, segons el tipus de trena fa uns forats on desprès les puntaires hi posaran les agulles.
4. Puntaire: es la persona que amb el patró picat , fil i boixets, realitza al seu coixí i per encàrrec del rander una peça o part d’una peça.
5. Ensambladora: Moltes peces, ja sigui per les seves dimensions, o simplement per evitar que desprès es poguessin copiar dissenys exclusius, es feien per parts. Les diferents parts de la peça eren teixides per puntaires diferents i després hi havia l’ensambladora, que no era res més que la persona que les unia. Normalment eren les puntaires més expertes i les que tenien les mans més fines les que tenien encomanada aquesta tasca que era molt delicada. Una peça mal afegida no es podia vendre.

A part de la feina d’aquest cinc perfils de professional hi havia el treball del rander o randera, que era el cap de producció, el director de tot plegat, i l’encarregat de col·locar al mercat, o sigui de vendre, les peces que es produïen. Els randers també estaven especialitzats, n’hi havia que només feien mocadors, o mantellines, tires, aplicacions, etc.

Normalment, cada rander tenia la seva xarxa comercial. El rander disposava d’un llibre de mostres amb el que anava a les botigues especialitzades de Barcelona, Reus, València, Saragossa, Madrid i altres ciutats importants i centres d’exportació, per a que li encarreguessin gènere. Un cop tenia els encàrrecs el rander posava en marxa tota la maquinaria i feia funcionar l’estructura.

Va ser així com els randers, o empresaris tèxtils, van forjar una vertadera indústria que va donar “aire i vida” a l’Arboç durant més de 100 anys.

Desprès de la Guerra Civil la indústria de la punta al coixí entra en decadència. El mercat espanyol havia deixat d’existir a causa de la Guerra Civil, i el mercat europeu es desmoronava per moments a causa també de la Segona Guerra Mundial que just aleshores començava. I per si tot això fos poc, desprès de la Segona Guerra Mundial les fibres sintètiques envaeixen el mercat tèxtil i les labors de punta al coixí queden relegades a un paper molt secundari i ha haver de sobreviure com es pugui. A més, a partir dels anys 60 la indústria arriba al Penedès i moltes puntaires hi treballen atretes per uns ingressos fixes. Un a un, els randers van plegant. La darrera randera en actiu, la Sra. Damina Prats, mor l’any 1971 i amb ella es va extingir tota una indústria que ha donat fama mundial a l’Arboç.

Desprès de passar uns anys 70, 80 i 90 molt foscos, amb el segle XXI la punta al coixí ressorgeix amb una força i vitalitat inusitada. La punta al coixí ja no és un negoci, ningú es guanya la vida fent-ne, ara s’ha convertit en un hobby.

Els catalans sempre hem fet negocis amb els ocis de la comunitat, i el món de la punta al coixí a nivell empresarial ha experimentat una transformació que es pot resumir en els següents punts.

• Ara ja no es venen peces de punta al coixí, les puntaires confeccionen puntes per lluir-les a casa o regalar-les a familiars i amics.
• Moltes puntaires han obert escoles o acadèmies i es dediquen fonamentalment a l’ensenyament. Cada cop hi ha més puntaires que practiquen aquest art com una afició i omplen les escoles.
• S’organitzen moltíssimes trobades de puntaires que reporten quantiosos beneficis indirectes als municipis que les acullen. L’Associació Catalana de Puntaires organitza cada any i amb caràcter itinerant “La Diada Catalana de la Puntaire” que atrau milers de puntaires. L’edició 2005 que es va celebrar a l’Arboç va concentrar més de 3000 puntaires i de la de l’any 2018 va concentrar unes 1500 puntaires.
• Paral·lelament a l’aparició de multitud de trobades a sorgit tot un sector de comerciants i paradistes que venen els seus productes en parades a les fires que s’organitzen en les trobades principals.

Aquesta transformació ha fet que el món de la punta al coixí torni a gaudir de salut i que no es vegi perillar aquest art a mitjà termini.

El perill ve donat per la mitja d’edat de les artesanes, que és molt elevada, i per la manca de relleu generacional. Si a això i sumen les escassíssimes sortides professionals de la punta al coixí com a ofici, tenim tots els ingredients per a la desaparició a 30 anys vista de les puntaires i de la relegació de la punta al coixí als museus com a una artesania ja en desús.

Ha estat la voluntat de tots els arbocencs i arbocenques que el patrimoni artesanal de les puntes al coixí avui pugui ser visitat i admirat de manera estable. Ha estat decisiu l’esforç continuat de tots plegats –vilatans, puntaires, institucions- per tal que el museu sigui avui una realitat.

Aquest valuós patrimoni, s’ha nodrit bàsicament de les donacions espontànies d’antigues puntaires i de les adquisicions que va anar fent el Patronat, avui Fundació Privada Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç, al llarg dels anys. El museu aplega el fruit de milions d’hores de treball de les dones arbocenques que tenien en l’artesania de punta al coixí un mitjà casolà de subsistència.

Si més no, salvant les distàncies del temps, l’interès de l’Ajuntament de l’Arboç també es projecta ara mateix a fer que les puntes al coixí no quedin només com una matèria obsoleta testimoni d’una època passada. L’Ajuntament de l’Arboç treballa per fer ressorgir aquesta artesania tant nostra i canalitzar-la cap a una utilitat pràctica que procuri un cert “modus vivendi” a les nostres joves. L’escola de Puntaires de l’Arboç, que ja té una solera de 80 anys de bagatge, és l’eina clau per formar les futures artesanes del que podrà ser la nova indústria de la randa.

Mentre tot es va perfilant, des de l’11 d’agost de 1994 tot visitant té ocasió d’admirar un important exponent de l’artesania del boixet, que tant de renom ha donat a la vila de l’Arboç.

El Museu de Puntes al coixí ocupa la segona planta de la Casa de Cultura de l’Arboç, ubicada al carrer Major 37.

L’edifici que acull el Museu, anomenat popularment Can Rossell, fou construït l’any 1882. L’any 1988 l’Ajuntament de l’Arboç va adquirir l’immoble i es va ocupar de la seva remodelació i adequació turística fins a convertir l’antic edifici en la seu permanent del Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç.

L’any 1970 s’inicià, per iniciativa popular, la recopilació d’obres de punta al coixí cedides per particulars. En la primera època (1970-1977) s’encarregà d’aquesta tasca de recull el mossèn Josep Torres i Rossell, aleshores rector de la vila.

Durant aquesta primera època s’aconsegueixen reunir 283 obres, totes elles gràcies a les donacions. A partir de l’any 1978 el patrimoni del museu queda sota la custòdia del matrimoni Condis-Ferrer, amb la qual cosa s’inicia una segona època (1978-2004) d’incorporacions, bé sigui per mitjà de donacions, bé per adquisicions directes del Patronat Pro Futur Museu de Puntes al Coixí, constituït l’any 1989.

A partir de l’any 1995, un cop inaugurat ja el museu i assolit l’objectiu, es produeix un buit en la gestió de l’equipament que té repercussions també en les donacions, que baixen molt. En total, en aquesta segona època es recullen 307 peces.

A partir de l’any 2005, l’Ajuntament de l’Arboç decideix donar un nou impuls al Museu de Puntes al Coixí professionalitzant la seva direcció i realitzant canvis profunds en la seva gestió de la mà del seu director, Sr. Sergi Sedó. L’any 2006, la figura de Patronat dona pas a la figura de la Fundació Privada Museu Puntes al Coixí. Les donacions tornen a produir-se de manera espontània i s’inicia d’aquesta manera una tercera època que arriba fins els nostres dies. Fins l’any 2020, al catàleg del Museu hi figuren 125 peces recollides en aquesta tercera època.

Vestíbul

Les peces més rellevants del vestíbul són les següents:

Llibre de mostres (a les vitrines baixes): Quan es parla dels randers els visitants poden observar dos llibres de mostres autèntics. El llibre de mostres era utilitzat pel rander per mostrar als possibles clients el gènere que ell fabricava.

Fotografia “Noies fent Puntes”: Veien aquesta imatge es diu que abans totes les noies joves feien puntes per què era una font d’ingressos. Era molt habitual trobat grupets de noies com el de la fotografia per tot l’Arboç. També es diu que avui en dia ja no és habitual veure aquesta imatge pels canvis econòmics transcorreguts al llarg del segle XX (de negoci a oci).

Fotografia “Avies i netes fent puntes”: Aquesta imatge serveix per introduir al visitant en la qualitat de les puntes arbocenques. Per a que una punta tingui qualitat ha d’estar molt ben feta i la puntaire ha de tenir molta experiència. En la fotografia s’observa un grup de nenes amb les seves mares i avies. Si ens hi fixem veurem que les nenes, que deuen tenir 6 o 7 anys, estan teixint amb un coixí d’igual grandària que les seves mares i avies. De ben segur les peces que teixeixen deuen ser de menor dificultat, però el fet és que aquestes nenes quan arribin als 30 anys, ja tindran 25 anys d’experiència. Per això, al museu veurem molta qualitat i peces de gran dificultat.

Quadre exposició 1920: entre les dues fotos hi ha un quadre procedent de l’exposició de 1920. Es diu que l’any 1920 es va organitzar una exposició que va ser molt important i un indicador de la rellevància de les puntes de l’Arboç. El quadre en qüestió va guanyar el tercer premi de l’exposició. Una mica més amunt del quadre hi ha una fotografia amb la medalla commemorativa de l’exposició.

Escut i quadres ceràmica catalana: En aquest conjunt el visitant pot apreciar el gran treball i dificultat que suposa reproduir amb puntes al coixí figures humanes. En el conjunt també hi ha en lletres blanques el lema turístic de la vila de l’Arboç: “Terra de bon vi i de puntes al coixí”

Vestit de comunió 1959: Aquí es diu que el vestit en qüestió ve ser fet en dos anys. Aquesta dada sorprèn al públic, sobretot si es puntaire.

Sala 1

A la Sala 1 trobem obres emmarcades (penjades a les parets), i vitrines amb puntes al coixí destinades a complements personals i domèstics.

Les obres emmarcades tenen motius religiosos, aquesta dada serveix per fer veure al visitant, que la religió sempre ha estat un motiu utilitzat per fer puntes, i que quan es va començar a gestar el museu, amb mossèn Torres al capdavant, moltes donacions que es van fer tenien motius religiosos.

A les vitrines trobem sobretot motius florals amb clara influència modernista i també peces que combinen la tradició puntaire amb la tradició vinícola de l’Arboç, al cor del Penedès, terra de vi i de cava.

Al fons de la Sala, a la vitrina que queda a la dreta trobem un conjunt de 6 peces (Ombrel·la, mocador, ventall, sabates, guants i bossa) fetes a conjunt, amb un mateix motiu ornamental que va ser extret d’un tros de mantó del S. XVIII que es pot observar a la sala 4.

A la vitrina de l’esquerra destaquen els dos ventalls, sobretot el de motius japonesos.

Sala 2

A la sala 2 quasi totes les obres son anteriors al 1920. Hi destaques tres peces principals:

• Respatller de sofà exposició 1920: Aquesta peça va guanyar el segon premi a l’exposició de 1920.
• Senyera de l’orfeó Arbocenc: peça d’estil modernista, teixida l’any 1910 pels propis components de l’Orfeó. Destaca per les seves dimensions, per la seva qualitat i per la combinació de en els motius ornamentals de les grans tradicions arbocenques: la tradició puntaire; perquè la peça està teixida amb les tècniques de punta al coixí. La tradició modernista; perquè la peça és d’estil modernista. La tradició vinícola; perquè el motius ornamentals imiten una parra amb una aranya; I la tradició musical, perquè a la part central de la senyera hi ha un pentagrama amb la inscripció “Orfeó Arbocenc”.
• Vaixell de vela: Peça de gran originalitat i qualitat d’execució.

Sala 3

A la sala 3 hi destaca:

• El quadre de la Immaculada, de grans dimensions. Una obra mestra.
• El quadre de la Giralda, que serveix per promocionar aquest edifici entre els visitants per tal de que quan obri al públic tornin a l’Arboç per visitar-lo.
• Aplicacions sobre temes vilatans: conjunt de deu peces amb forma de raqueta, que representen miralls que donen reflexes de l’Arboç. Els trobem en dos grups de cinc a banda i banda del quadre de la Immaculada.
• Mocadors d’etapes recents: col·lecció de mocadors. Gran bellesa plàstica

Sala 4

La sala 4 és la sala del fil negre. Les peces de fil negre van molt lligades a la religió. Abans per anar a missa, casar-se, guardar dol, etc., s’havia d’anar de negre i les peces de fil negre tenien molta sortida. A partir dels anys 60 la religió i tradicions catòliques van anar de baixa i la gent va deixar progressivament d’utilitzar peces de fil negre, que avui en dia es treuen només per setmana santa i alguna festa de guardar. A part, les peces de fil negre també són molt difícils de fer i les puntaires havien de forçar molt la vista, i això passa factura amb l’edat.

D’entre les peces destaca el tros de mantó del S.XVIII que va servir per les 6 peces del conjunt que es poden veure a la Sala 1, i la mantellina madrilenya, peça de grans dimensions feta a partir de fragments d’altres puntes.

Sala 5

La sala 5 és la sala de l’art religiós. També hi trobem però, mocadors, tapets, aplicacions i una col·lecció magnífica de ventalls.

Per peces destaquen les quatre albes i un ruquet, vestimenta religiosa. L’alba que queda al racó dret de la vitrina, va pertànyer a l’Abat Escarré, personatge il·lustre de l’Arboç, molt influent a nivell polític durant els anys 60.

El museu de puntes al Coixí de l’Arboç accepta donacions, tant de peces de punta al coixí, com econòmiques. En ambdós casos, cal contactar amb Direcció:

Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç
Sr. Sergi Sedó
Director
c/Major 37
43720 L’Arboç
Tel. 977 16 77 25
A/e: ssedo@arbocenc.cat

La punta al coixí feta a l’Arboç ja era coneguda antigament per la seva finor, delicadesa i la originalitat dels seus motius. Avui en dia, les coses no són diferents. Una peça de punta al coixí feta a l’Arboç és pot distingir fàcilment d’una altra confeccionada a altres llocs de Catalunya o l’Unió Europea.

La tradició puntaire a l’Arboç ha generat tota una sèrie de tècniques autòctones i endemismes que les diferencien i singularitzen. Tot aquest llegat fruit de generacions d’evolució puntaire ha estat reconegut per la Generalitat de Catalunya amb la declaració de la Punta Arbocenca com a Ofici Singular de Catalunya (2010)

Entre les tècniques autòctones i endemismes que diferencien i singularitzen a la Punta Arbocenca cal destacar:

• L’efecte tela, l’espès: la punta de l’Arboç és fan amb fil fi, i, per tant s’han de teixir amb un gran nombre de boixets, fet que incrementa enormement la dificultat i el temps necessari per acabar-la. El resultat final és una peça molt tupida i espessa que en les zones on s’ha utilitzat punt sencer, sembla realment que sigui tela.
• La mitja blonda: la blonda catalana és una tipus de punt característic del llevant peninsular que a l’Arboç, degut a la finor del fil utilitzat i al gran nombre de boixets, ha evolucionat cap a la mitja blonda, més petita i amb major dificultat, un endemisme. Amb la mitja blonda les vores queden més ben acabades.
• Tallar i afegir: la tècnica de tallar i afegir s’utilitza a moltes regions i és una tècnica bàsica per fer puntes complexes. Degut a la finor del fil utilitzat i al gran nombre de boixets, a l’Arboç el tallar i afegir pren una altra dimensió. Només les mans arbocenques són capaces d’aplicar aquesta tècnica a peces amb un nombre tan elevat de boixets, d’una dificultat màxima.
• El Torsal: el torsal és un fil més gruixut que s’utilitza per perfilar i atorgar un efecte de relleu als vorals que delimiten les figures. Amb aquesta tècnica les puntes de tallar i afegir queden molt més vistoses.
• Patrons: l’originalitat dels motius ornamentals dels patrons “picats” a l’Arboç ha contribuït decisivament a prestigiar la punta al coixí, no només a l’Arboç, sinó a tota Catalunya i el món. Es diu que més de la meitat dels patrons que circulen a l’estat són dissenys fets a l’Arboç.

Certament, les tècniques i endemismes puntaires propis de l’Arboç conformen és més important llegat que ens ha arribat als nostres dies i que cal salvaguardar. En aquest sentit, l’Escola de Puntaires de l’Arboç és, per definició, la institució més adequada per assegurar la continuïtat d’aquestes tècniques autòctones i singulars.

Ribas, M. (2018). La Punta de l’Arboç. Una artesania viva. Ajuntament de l’Arboç. L’Arboç

Farré, J.R. (2018). Rescatant el vell arquetip de l’aranya. Edicions i Propostes Culturals Andana. Vilafranca del Penedès

Ferrer, J (2001). Les puntes de coixí de l’Arboç del Penedès. Editorial La Torratxa. Valls

Tots els llibres es poden adquirir a la botiga del Museu de Puntes al Coixí:

Botiga del Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç
Sr. Sergi Sedó
c/Major 37
43720 L’Arboç
Tel. 977 16 77 25
A/e: ssedo@arbocenc.cat

L’Escola de puntaires de l’Arboç té l’única missió de conservar i fomentar la Punta Arbocenca com a Ofici Singular de Catalunya.

L’Escola de puntaires de l’Arboç és la degana de les escoles de puntaires catalanes.  Fundada l’any 1941, els seus 80 anys d’història la fan l’escola de puntaires més antiga de Catalunya. L’any 2007, l’Ajuntament de l’Arboç n’assumeix la seva gestió directe a través d’una Fundació Privada i s’engega una profunda reestructuració de l’ensenyament.

Actualment es gestionada per la Fundació Privada Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç i té una estructura totalment professionalitzada. Més de la meitat de les gairebé 1020 alumnes de mitjana que té l’Escola, exerceixen de professores a les seves poblacions d’origen. També cal destacar que l’Escola de Puntaires de l’Arboç té o ha tingut alumnes residents al País Valencià i Galicia, a banda de les alumnes procedents de les quatre demarcacions catalanes.

Sense citar noms, les alumnes de l’Escola de Puntaires de l’Arboç guanyen nombrosos concursos i premis per la qualitat de les seves puntes i dins i a fora de Catalunya. Sevilla, Saragossa, Soria, Mollerussa, Barcelona, son algunes de les localitats on alumnes de l’Escola han guanyat premis des de l’any 2007.

L’èxit i prestigi assolit per l’Escola de Puntaires de l’Arboç des de l’any 2007 permet ser optimistes pel que fa a la salvaguarda i la difusió de la punta arbocenca. La Generalitat de Catalunya contribueix a aquest èxit declarant la punta Arbocenca “Ofici Singular de Catalunya” l’any 2010.

Actualment, l’Escola de Puntaires de l’Arboç, la degana de les Escoles de Puntaires de Catalunya, gaudeix d’una salut envejable pel que fa al nombre d’alumnes i la qualitat de l’ensenyament que s’hi desenvolupa. Tot i aquest èxit docent, econòmicament l’Escola de Puntaires de l’Arboç suposa un esforç de manteniment molt feixuc, que gràcies a l’ajut de la Generalitat de Catalunya l’Ajuntament de l’Arboç pot mantenir.

L’Any 2017, l’Ajuntament de l’Arboç adquireix l’històric local del carrer Major 40 que passa a ser propietat municipal. L’any 2021, l’Ajuntament de l’Arboç, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona, realitza obres de millora i renova totalment l’interior de l’Escola de Puntaires per adaptar-la a la normativa vigent en edificis de titularitat pública.

L’Escola de Puntaires de l’Arboç va iniciar la seva singladura històrica el mes de setembre de 1941 a un local del carrer Major 40 (Ferrer Romagosa, J. (2001): Les puntes de coixí a l’Arboç del Penedès. Pàg. 16. Editorial La Torratxa. Valls).

Fins a l’any 1981, va ser una escola infantil de punta al coixí per on hi passaven moltes de les nenes arbocenques. La puntaire Dolors Martí és la professora fins que la seva filla Maria Condis assumeix el càrrec.

L’any 1981 la Generalitat de Catalunya es fa càrrec de l’Escola de Puntaires de l’Arboç, i passa a ser l’Escola de Puntaires Oficial de la Generalitat de Catalunya. A partir d’aquell moment l’Escola s’obre a admetre també alumnes no infantils, s’amplia el seu horari i se li dona a la professora el rang de funcionari públic. La puntaire Pepita Soler és la professora fins a la seva jubilació.

L’Any 2007, coincidint amb la jubilació de la professora titular, inexplicablement la Generalitat de Catalunya decideix unilateralment amortitzar la plaça de professora i abandonar a la seva sort l’Escola de Puntaires més antiga de Catalunya.

L’Ajuntament de l’Arboç, tot i la seva perpetua delicada situació financera, i tenint en compte que la punta arbocenca és el llegat cultural més important de la vila, decideix afrontar la gestió de l’Escola de Puntaires de l’Arboç a través de la Fundació Privada Museu de Puntes al Coixí.

Així, l’any 2007 comença una nova etapa de l’Escola de Puntaires de l’Arboç. La Fundació Privada Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç n’assumeix la gestió i, dirigida pel seu director Sr. Sergi Sedó, es realitza una profunda reforma de l’ensenyament de la punta al coixí. La contractació de la prestigiosa i reconeguda puntaire arbocenca Sra. Mercè Ribas, l’ampliació dels horaris, la redacció d’un itinerari curricular, l’expedició de títols propis, i a la reobertura de l’escola infantil, produeix un inqüestionable efecte positiu que fa l’escola dobli el nombre d’alumnes, incrementi la seva activitat i presencia en la vida cultural de la vila, i el seu prestigi arreu de Catalunya i País Valencià.

L’Escola de Puntaires de l’Arboç oferta anualment 4 cursos:

• Curs ordinari de Punta Arbocenca: de setembre a juny, coincidint amb el curs escolar
• Curs d’estiu de Punta Arbocenca: del 25 de juny al 15 d’agost
• Curs ordinari infantil de Punta Arbocenca: dissabtes de setembre a juny, coincidint amb el curs escolar
• Curs d’estiu infantil de Punta Arbocenca: dilluns tarda del 25 de juny al 15 d’agost

La unitat bàsica de matriculació de l’Escola de Puntaires de l’Arboç és la sessió, que equival a 3 hores de classe.

Actualment, l’Escola oferta les següents 11 sessions:

• Dilluns matí de 10 a 13 h, i dilluns tarda de 15.30 a 18.30 h
• Dimarts matí de 10 a 13 h, i dimarts tarda de 15.30 a 18.30 h
• Dimecres matí de 10 a 13 h, i dimecres tarda de 15.30 a 18.30 h
• Dijous matí de 10 a 13 h, i dijous tarda de 15.30 a 18.30 h
• Divendres matí de 10 a 13 h, i divendres tarda de 15.30 a 18.30 h
• Dissabte matí de 10 a 13 h (reservades el 60% de les places a l’escola infantil)

Les puntaires adultes es poden matricular a fins a 4 sessions setmanals.

Per obtenir informació sobre els preus de matrícula i informació general, cal contactar amb Direcció:

Museu de Puntes al Coixí de l’Arboç
Sr. Sergi Sedó
Director
c/Major 37
43720 L’Arboç
Tel. 977 16 77 25
A/e: ssedo@arbocenc.cat

L’Arboç ha estat capdavanter en la valorització del fet puntaire i en la seva promoció tant com a artesania viva, com a recurs turístic i cultural.

En aquest sentit l’any 1994, coincidint amb la inauguració del Museu de Puntes al Coixí, es va celebrar la primera edició de la Fira de la Puntat al Coixí de Catalunya. Una fira que ha anat creixent any rere any fins a consolidar-se com una de les més importants de l’estat i en l’única fira temàtica dedicada a la punta al coixí de Catalunya.

La Plantada i Exhibició de Coixins sempre ha estat l’acte central i més multitudinari de la Fira de la Punta al Coixí de Catalunya. Limitat el seu aforament a 1000 artesanes, aquest acte fins a èpoques molt recents ha tingut una enorme acceptació i durant molts anys hi hagut llista d’espera per assistir-hi.

Aquesta trobada de puntaires arbocenca és la segona més nombrosa de Catalunya només per darrere de la itinerant Diada de la Puntaire de Catalunya.

Tot i que les artesanes procedents de tota la geografia catalana sempre han estat les més nombroses, la Plantada i Exhibició de Coixins de l’Arboç ha acollit grups procedents de molt punts de la península i d’Europa.

XIX Plantada i exhibició de coixins. Any 2015

La Fira de la Puntat al Coixí de Catalunya i la seva multitudinària Plantada i Exhibició de Coixins han contribuït a la generalització i normalització del fet puntaire arreu de Catalunya i més recentment, arreu de l’estat. Aquest fet ha comportant el sorgiment de tot un segment de negoci relacionat amb tots els estris i materials necessaris per fer punta al coixí, generant mercats ambulants a tot arreu on s’hi reuneixen les puntaires per un o altre motiu.

En aquest sentit l’Arboç acull el segon mercat de productes relacionats més gran de Catalunya el dia que se celebra la nostra Fira de la Punta al Coixí de Catalunya. Amb més de 30 llocs de venda és només superat pel mercat de la Diada de la Puntaire de Catalunya.

L’any 2011 l’Ajuntament de l’Arboç, amb l’objectiu de fomentar i dinamitzar encara més la punta al coixí, va tenir la iniciativa d’organitzar la primera edició del Concurs  Nacional de Punta al Coixí de Catalunya.

Un certamen reconegut com un del més prestigiosos i importants de Catalunya i que té la particularitat de premiar no només a la puntaire, sinó també a l’escola de puntaires reconeixent la seva tasca formadora.

Quadre guannyador, jurat i càrrecs institucionals del IX Concurs Nacional de Punta al Coixí de Catalunya

La Fira de la Puntat al Coixí de Catalunya ha tingut en l’exhibició d’exposicions temàtiques de punta al coixí un dels seus eixos vertebradors i un dels seus valors afegits més rellevants.

L’Arboç ha acollit històricament exposicions molt prestigioses precedents de l’Associació Catalana de Puntaires i exposicions d’elaboració pròpia úniques i irrepetibles amb peces procedents de col·leccions particulars i de llegats familiars arbocencs.

L’Associació Catalana de Puntaires és l’entitat que representa els interessos de les les puntaires a Catalunya. Una de les seves més importants funcions és la de vetllar per la puntaire des d’un punt de vista professional.

Però si per una cosa és coneguda l’Associació Catalana de Puntaires és per ser l’organitzadora de la Diada de la Puntaire de Catalunya. Un esdeveniment amb una periodicitat anual que té la particularitat que és itinerant i cada any se celebra en una seu diferent.

L’Arboç ha acollit 3 Diades de la Puntaire, la segona edició l’any 1989, la 18a edició, l’any 2005, i la 31a edició, any 2018.