Durant els segles XVII i XVIII la punta al coixí, poc a poc, va esdevenint una font d’ingressos cada cop més important per a moltes famílies arbocenques. De fet, ja a finals del segle XVIII es pot afirmar que la punta al coixí s’havia consolidat com a una indústria artesana i una font d’ingressos molt important per a molts nuclis familiars.
A inicis del segle XIX tenen lloc al país importants esdeveniments històrics que afecten la vida quotidiana a l’Arboç. L’any 1808, succeeix a l’Arboç l’episodi bèl·lic denominat “La crema de l’Arboç”, on segons el cronista de l’època, l’Anton Sans, tot i l’heroica resistència demostrada pels arbocencs, el poble és saquejat per les tropes napoleòniques del General Chabran, que causen més de 60 baixes i cremen unes 40 cases.
Aquest episodi bèl·lic s’emmarca en la Guerra del Francés, que va durar 6 anys (1808-1814). En aquest període, l’Arboç pateix saquejos per part de les tropes franceses, i impostos abusius per part de les tropes patriòtiques. A aquest fet s’hi ha d’unir que la guerra dificultava el comerç i les comunicacions, per tant, l’activitat econòmica, i que hi havia un gran nombre de soldats d’ambdós bàndols que s’havien d’alimentar i satisfer-ne les necessitats. Tots aquests condicionants feien realment molt difícil la vida a tothom. Com a exemple cal citar la sequera de l’any 1811-1812 que va causar molta fam i a sobre dels saquejos i els impostos es van haver d’alimentar els exercits d’ambdós bàndols.
Però, la indústria de la punta al coixí, tot i els temps difícils, va seguir amb una vitalitat i força inusitada. L’important paper de la dona en la indústria de randa va facilitar que aquesta activitat econòmica no fos qualificada com d’interès militar i que, tot i les dificultats que afectaven a tothom en la seva vida quotidiana, l’activitat econòmica relacionada amb la punta al coixí fins i tot s’incrementés i cada cop fos contemplada com una font d’ingressos més important per a moltes famílies. De fet, en moltes famílies on l’home havia mort o l’havien reclutat, la punta al coixí es converteix en una activitat principal.
Tots aquests fets condueixen a un increment de l’activitat i a una professionalització cada cop més acusada del sector en el primer quart del segle XIX. Així, la indústria de la punta al coixí a l’Arboç, que ja es troba plenament consolidada a finals del segle XVIII, es professionalitza i s’internacionalitza durant el primer quart del segle XIX. Tant es així que l’any 1827 una delegació d’arbocencs van anar a l’exposició de Paris a mostrar les seves puntes amb una clara intenció d’obrir mercats.
Va ser així, superant les circumstàncies, amb molt esforç i fent les coses molt ben fetes des del punt de vista estratègic, econòmic i artesà que la indústria de la randa arbocenca esdevé un referent a nivell nacional. Durant tot el segle XIX i fins al primer terç del segle XX l’Arboç es converteix en un centre de distribució de puntes i els randers de l’Arboç venen el seu gènere arreu.
L’any 1920 es considera un dels punts àlgids de la indústria de la randa a l’Arboç, ja que s’organitza al poble la “I Exposició Local de Puntes al Coixí”. On els randers més importants del moment (p.e. Casa Rosa Cinta, Vives, etc) hi van exposar els seus productes com un aparador que va atraure a nombrosos empresaris del sector.

Les puntes de l’Arboç eren conegudes per tres qualitats bàsiques, la seva finor, la seva delicadesa i la originalitat dels seus motius ornamentals. A l’Arboç es feien les peces més difícils i complicades que només les mans més expertes podien teixir. La fama que van agafar les puntes de l’Arboç va fer que avui es pugui afirmar que no hi ha cap casa reial europea ni cap governant del segle XX que no tingui una punta al coixí feta a l’Arboç. Moltes puntes fetes a l’Arboç decoren encara molts palaus i estan incorporades als tresors nacionals de molts països.
La indústria de la randa, contràriament al que es pugui pensar d’entrada, era un sector econòmic que donava feina a molts tipus de professionals i no només a les puntaires. Darrere el procés de producció de qualsevol peça de punta al coixí s’hi amaga el treball de fins a cinc tipus de professionals especialitzats:
- Dissenyador: es la persona que realitza els dissenys tenint en compte les tendències i modes de l’època.
- Patronaire: es la persona que transforma el disseny en un patró i decideix quin tipus de trena ha d’anar a cada àrea.
- Picador: es la persona que pica el patró, es a dir, segons el tipus de trena fa uns forats on desprès les puntaires hi posaran les agulles.
- Puntaire: es la persona que amb el patró picat , fil i boixets, realitza al seu coixí i per encàrrec del rander una peça o part d’una peça.
- Ensambladora: Moltes peces, ja sigui per les seves dimensions, o simplement per evitar que desprès es poguessin copiar dissenys exclusius, es feien per parts. Les diferents parts de la peça eren teixides per puntaires diferents i després hi havia l’ensambladora, que no era res més que la persona que les unia. Normalment eren les puntaires més expertes i les que tenien les mans més fines les que tenien encomanada aquesta tasca que era molt delicada. Una peça mal afegida no es podia vendre.
A part de la feina d’aquest cinc perfils de professional hi havia el treball del rander o randera, que era el cap de producció, el director de tot plegat, i l’encarregat de col·locar al mercat, o sigui de vendre, les peces que es produïen. Els randers també estaven especialitzats, n’hi havia que només feien mocadors, o mantellines, tires, aplicacions, etc.
Normalment, cada rander tenia la seva xarxa comercial. El rander disposava d’un llibre de mostres amb el que anava a les botigues especialitzades de Barcelona, Reus, València, Saragossa, Madrid i altres ciutats importants i centres d’exportació, per a que li encarreguessin gènere. Un cop tenia els encàrrecs el rander posava en marxa tota la maquinaria i feia funcionar l’estructura.
Va ser així com els randers, o empresaris tèxtils, van forjar una vertadera indústria que va donar “aire i vida” a l’Arboç durant més de 100 anys.